Congrés d’Entitats de Cornellà 1976
Tinc un especial interés d’escriure sobre un esdeveniment que corre el risc de
quedar pràcticament marginat de les referències més heroiques d’aquell procés
de lluita per les llibertats, però que en la meva opinió va marcar el moment de
màxima maduresa del que aleshores anomenàvem moviment popular i que,
ara, identificaríem com a moviment urbà. Em refereixo al Congrés d’Entitats de
Cornellà, que es va celebrar els dies 9, 10, 11 i 13 de juny de 1976.
El moviment popular o “de barris” havia nascut, com a tal, a Cornellà a
conseqüència dels estralls produïts a la ciutat per les inundacions del Llobregat
de 1971. Abans d’aquesta data cal consignar ja lluites puntuals de carácter
urbà (la defensa de Can Mercader contra l’especulació immobiliària, les
setmanes de la joventut d’Almeda amb un gran contingut de reivindicació de la
llibertat, protestes contra l’envelat de Sant Ildefons, episodis de solidaritat amb
la lluita de les fàbriques, protestes pels accidents a la via del Carrilet, etc.).
Però és a partir de 1971 que grups de veïns prenem consciencia que no es
tracta de fets isolats, si no de formes d’explotació amb causes comunes i
estretament relacionades amb l’explotació dels treballadors a les fàbriques. I,
en conseqüència, adoptem formes d’organització i de lluita semblants a les
comissions obreres. Així neixen les comissions de barri, clandestines i
coordinades entre elles. L’objectiu final, enderrocar la dictadura. L’objectiu diari,
aconseguir que els veïns recuperessin la dignitat de lluitar pels seus drets
bàsics i per la seva qualitat de vida.
L’any 1974, amb la recuperació i replantejament de l’Associació de Veïns de
Sant Ildefons, s’inicia una nova fase del moviment, ara ja amb instruments
legals notables per comunicar amb els ciutadans i ciutadanes i per assumir la
seva representació. Malgrat infinitat de dificultats i prohibicions, s’avança
ràpidament. Només un any després, el 31 de maig de 1975, 22 ciutadans
signem públicament un Manifest de denuncia de la situació deplorable de la
ciutat, que responsabilitza l’Ajuntament franquista d’aquesta situació i reclama
obertament un Ajuntament democràticament elegit. Aquest esdeveniment
passarà clarament a la història de Cornellà, doncs el gest d’aquells 22
ciutadans (presidents d’entitats, un regidor, un extinent d’alcalde, dirigents
obrers, comerciants, periodistes i professionals) de “donar la cara” marcava una
fita. Avui diríem que era mediàtic. Al cap d’un altre any just es produeix
l’esdeveniment que m’ocupa, el Congrés d’Entitats de Cornellà. Si el Manifest
dels 22 havia plantejat les denuncies, el Congrés podia ja donar les respostes,
transformant les denuncies en objectius del que havia de ser una nova gestió
democràtica de la ciutat. Les primeres eleccions municipals lliures van trigar
encara tres llargs i difícils anys. Però el moviment urbà de Cornellà havia posat
ja les bases del que hauria de ser el primer programa municipal democràtic.