EL MITE DEL CINTURÓ ROIG M^
Apunts sobre la lluita política al Baix Llobregat
durant la transició
CENTRE DtelUaS
COMARCALS
DaaAKUDBfleSAT
JESÚS A. VILA
Periodista
Dossier
Quan es parla de cinturó roig referint-se a la conur-
bació de Barcelona, s'expressa una referència explíci-
ta al poder de mobilització i confrontació social dels
treballadors d'aquest territori en un període històric
determinat. Ni el concepte ve d'antic ni es refereix a la
tradicional convulsió social que va viure la Barcelona
industrial del XIX i el seu àmbit durant més de 150
anys d'història.' El cinturó roig és cosa recent, de quan
les autoritats de la dictadura resultant de la Guerra
Civil del 36 veien en les revoltes dels obrers -sobretot
de les àrees més industrialitzades- el resultat d'una
conspiració maniqueista de l'internacionalisme prole-
tari,
representant etern de l'anti-Espanya, disposat a
conquerir el poder o, almenys, a alterar greument la
pau social imposada per la rigida legislació franquista.
O sigui, cinturó roig ha estat considerat -des de l'Estat
i, per extensió, de manera general- sinònim de treba-
lladors industrials organitzats per combatre el capita-
lisme i el poder de l'Estat, amb un contingut no sola-
ment reivindicatiu sinó també clarament polític, de
confrontació amb la legitimitat establerta fins on fos
possible. És, per tant, im concepte generalista de lluita
de classes sota el franquisme encapçalada per la massa
obrera industrial, que apareix en la immediata
postguerra i que actua sobre les restes d'un proletariat
fabril dispers, enfonsat i voluntarista, però de gran
tradició combativa, com va ser el català de finals del
segle XIX i primer terç llarg del XX.
1 Barcelona va ser anomenada La
Rosa
de
Fuego
per part
dels anarquistes de primers de segle, a causa de les grans
confrontacions obreres amb la patronal i els sindicats grocs
d'aquell període. Joaquín Romero Maura va escriure un lli-
bre titulat precisament així, retratant l'obrerisme barcelonès
entre el 1899 i el 1909. Ed. Grijalbo. Barcelona-Buenos
Aires-México
DF,
1975.
És important aclarir el concepte perquè, tot i que no és
un terme excessivament utilitzat en els inicis de la dic-
tadura, sí que va tenir durant el tardofranquisme i la
transició, la virtut d'expressar el conjunt de circums-
tàncies de confrontació que es donaven en el cinturó
indusfrial de Barcelona en relació amb els centtes de
poder de la dictadura: essencialment les autoritats polí-
tiques, una patronal desestructurada des del punt de
vista representatiu però amb fortes vinculacions amb
el poder i els àmbits burocràtics del sindicat vertical,
exclusiu aleshores.
El cinturó roig de Barcelona era considerat, per tant,
una zona de conflicte i la manera d'explicar una reac-
ció de protesta: un espai territorialment difiis, format
per les ciutats i pobles de l'entorn de la gran ciutat que
havien desenvolupat forts nuclis d'industrialització i
que incloïen, en conseqüència, petites, mitjanes i grans
empreses, que eren un sistemàtic reclam de mà d'obra
i que havien confribuït molt negativament al desequi-
libri territorial i social de la seva zona d'influència. El
cinturó roig va referir històricament unes pautes de
lluita política i sindical que resumeixen bona part del
conflicte social del territori industrial barceloní enfre
els anys 1962 i 1979, aproximadament.
Per explicar-ho cal fer una mica de memòria prèvia. A
principis del segle XX Barcelona tenia dins el seu
terme municipal unes 7.000 fàbriques i tallers indus-
trials que molt aviat acabarien de desbordar el terme.2
Hi vivien aleshores més de mig milió de persones,^
quan el conjunt de la població catalana no arribava als
dos milions. Des d'aleshores, l'expansió industrial pel
2
Romero Maura, op
cit.
pàg. 56
^
El fet
metropolità
a
Barcelona:
una
aproximació
econòmi-
ca:
E Llarch i X.
Sàez nL'Avenç
núm
88,
des.
1985,
pàg 50
Materials
del
Baix
Llobregat.
10.
2004 (43-49)
43